Associació Els Marxosos del Vallès

Una obra de Marcenia  Baqués dirigida per ella mateixa. La autora  -una ferma i prolífica escriptora veneçolana,totalment integrada en el nostre país fa temps-    ens parla de la violència de gènere però també de la relació mal estructurada en la parella . Durant el transcurs de l´obra l´espectador podrà veure´s reflectit en algun dels personatges. La religió va crear en tota una generació un conformisme envers les relacions matrimonials a on els problemes de la parella havien d´amagar-se i sublimar-los amb la fe. Tenir fills era una manera de” subjectar-se” però quan aquests marxaven de la llar la realitat s´imposava de nou. Com diu la pròpia autora,  que col.labora amb  “Tamaia Viure Sense Violència”,: ”Quan es van casar,com acostuma a passar a la majoria de les parelles, pensaven que el seu matrimoni seria exemplar,que s´estimarien per sempre i que junts sortejarien qualsevol obstacle a la vida. Amb els anys,desgraciadament per a moltes relacions inicialment “idil.liques”, aquesta realitat canvia. Algunes es separen, altres aprenen a conviure bé i junts,però  d´altres no...”   I  aquest és el punt a on comença l´obra. Aquesta cultura de la  nostra societat que ha mantingut la divisió del treball : els homes a la seva feina fora de casa i la dona confinada a la llar han creat unes estructures despietades. Sobre tot per a la dona. Aquesta cerca l´afecte d´un marit que només pensa en la feina i...en la seva amant ,a vegades. Aquest abandó –també per part dels fills-  fa  que aquesta soledat ,que és una forma de maltractament,  busqui refugi en l´alcoholisme.

La obra interpretada dramàticament per la pròpia Marcenia i el seu “partenaire” Josep Carné- actor de caràcter també i traductor de l´obra al català-   captiva  l´espectador mitjançant una escenografia molt convincent, diria inclús cinematogràfica. L´ús del telèfon i les veus en” off “és un recurs intel.ligent de distensió, així com la originalitat del televisor que és imaginari perquè dóna al públic(!) . De fet en la  escena final, digna d´antologia,  -i no desvetllo en això res de la trepidant  trama-  la protagonista encén la televisió fixant la vista en la pantalla...que en aquest cas és el  públic i és en aquest al que transmet  l´ esfereïdor  missatge final.

MARTÍ   ROQUE